Cordats: Peixos

Aquesta entrada pot ser siga l'última del curs i una vegada més es passa el curs massa apressa. L'any que ve ja és lúltim i he de reconeixer que hem dona un poc de pena despedir al que ha sigut el meu profesor de biologia durant 5 anys, ell diu que vol anar-sen i és normal perquè les persones han de canviar i conèixer noves experiències. Sort i ánims Pedro :)

L'altre día vaig veure que Pedro comentava en el prezi dels animals, que férem un resum amb les següents paraules: Agnats, gnatostomats, placoderms, ostracoderms, sarcopterigis i actinopterigis. Bé, doncs jo m'he decidit a fer-lo. He buscat informació de cada paraula individualment i després he intentat relacionar-les.

• Els agnats són un grup de peixos que no tenen mandíbula. Es consideren els vertebrats més primitius i formen part d'un grup parafilètic, perquè el que els uneix no són característiques en comú si no tot el contrari, alguna cosa que ningú en té en aquest cas, la mandíbula. Els ostracoderms són una espècie d'agnats exinguida. Eren uns peixos xicotets d'aigua dolça que no tenien mandíbula i que van habitar la terra entre els 350 i 500 milions d'anys.

Els ngatostomats per la seua banda, agrupen a tots els vertebrats amb mandíbula articulada i poden ser amfibis, mamífers, peixos..etc. Els placoderms són els primers ngatostomats, és a dir els primers vertebrats amb mandíbula. Eren peixos cuirassats. La seua evolució al costat de la dels condricits avui en dia continua sent un enimga per als especialistes.

• Els sacopterigis van ser uns peixos amb mandíbula, esquelet ossi, dents i esmalt dental. La seva pell està recoberta de escames
• Els actinopterigis són uns peixos amb el crani cartilaginós, i amb un esquelet d'espines òssies, aquests peixets tan espavilats han desenvolupat tota clase d'estrategies d'adaptació que els ha permés ocupar nombrosos ecosistemes acuàtics d'ambdós hemisferis

BIBLIOGRAFIA

• Les paraules són de Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
• cohesió / resum propi :)
OLHV

Prezi de vegetals

Here i have the translated prezi of vegetal for my classmate ezz ;), prezi is a good tool for study and the original prezi has been made by mi biology teacher Pedro Miguel Gomez.

Gimnospermae y Angiospermae

Doncs avui contínuem amb els vegetals, aquesta vegada profunditzem un poc més. L'última vegada vam parlar de l'Espermatophyta i avui comentarem els subgrups amb els quals aquesta es divideix. D'una banda tenim Gimnospermae i de l'altra Angiospermae.

• GIMNOSPERMAE:                                        

Les gimnospermes (Gymnospermae) són un grup de plantes amb llavor (espermatòfits). Etimològicament prové de les paraules gregues que signifiquen "llavor nua" pel fet que les llavors d'aquestes plantes no estan protegides pel fruit (cosa que sí que ocorre el grup angiosperma) sinó que queden lliures en una pinya o estructures semblants.

Les plantes gimnospermes produeixen microspores que esdevenen grans de pol·len i megaspores retingudes en un òvul. Després de la fertilització (normalment anemòfila) que ajunta la microspora i la megaspora es forma un embrió que junt amb altres cèl·lules ovulars acaben transformant-se en una llavor (esporòfit). Havia estat considerat un grup taxonòmic, però les anàlisis genètiques han demostrat que era un grup parafilètic amb les angiospermes.

• ANGIMNOSPERMAE:

Els membres d'aquesta divisió són la font de la major part dels aliments en què l'ésser humà i altres mamífers basen la seva subsistència, així com de moltes matèries primeres i productes naturals. Pertanyen a aquest grup gairebé totes les plantes arbustives :herbàcies, la major part dels arbres, amb l'excepció dels pins i d'altres coníferes, i plantes més especialitzades, com suculentes, epífetes i aquàtiques.

Aquest grup és considerat monofilètiques perquè totes les espècies desenvolupen flors, amb quatre verticils d'estructures sexuals i auxiliars. A l'exterior s'hi troben els sèpals, amb funció bàsicament protectora i més a l'interior els pètals, en general, de vistosos colors. Interiorment trobem les peces masculines, els estams, i al centre de la flor s'hi troben els carpels amb els corresponents ovaris que contenen els òvuls

.Presenta dues classes:

• Liliòpsida: Són plantes amb un sol cotiledó a la llavor, que tenen vasos conductors no disposats en anells (anteriorment monocotiledònia).
• Magnoliopsida: Són plantes amb dos dicotiledons a la llavor amb vasos conductors disposats en anells (anteriorment dicotileidònies).

BIBLIOGRAFIA:

• WIKIHERBOLARIA.COM
• GOOGLE IMATGES

Espermatòfits

Doncs acabem el curs parlant dels vegetals i avui vaig a ver una xicoteta entrada sobre els espermatòfits que formen part del prezi que he traduït a l'anglès per a meu company Ezz.

ESPERMATÒFITS

Els espermatòfits (Spermatophyta) són un grup monofilètic amb rang de supervisió del regne de les plantes (Plantae). Comprenen tots els llinatges de plantes vasculars que produeixen llavors.

El nom científic prové del grec σπέρμα (sperma, que significa "llavor"), i φυτόν (fiton, que significa "planta"), que es tradueix com "plantes amb llavor". La circumscripció del grup (és a dir, els tàxons dels quals és compost) coincideix exactament amb la de l'antic tàxon al qual Linné va donar el nom de fanerògames, que per tant és un altre sinònim d'aquesta divisió. A causa que en els espermatòfits el gra de pol·len produeix un tub pol·línic per arribar a lòvull i fer possible la fecundació, aquest grup també havia estat anomenat dels embriofitins sifonògams (del grec: 'embrios': embrió; 'fiton': planta; 'xifos': tub; 'gamos': unió sexual); literalment, "plantes amb embrió la unió sexual del qual ocorre amb tub". També han rebut el nom d'antòfils que significa plantes amb flors. De vegades, l'argot científic es refereix genèricament a aquest grup com embriofitins, deixant fora als embriofitins asifonògams que es reprodueixen per espores on hi ha els briofitinis i les falagueres i afins.

Avui en dia els espermatòfits són, per molt, el llinatge més extens de plantes vasculars, amb unes 270.000 espècies vivents. Un sol subclade és el responsable d'aquesta diversitat: les angiospermes, o plantes amb flors amb periant. Altres subclades, normalment agrupats com gimnospermes, són les cícades, els ginkos, les coníferes i els gnetals, totes elles no productores de flors periantades.

BIBLIOGRAFIA:

• WIKI HERBOLARIA I ALTRES
• IMATGES: GOOGLE IMATGES

TEIXITS VEGETALS: PARÉNQUIMA

Aquest post està escrit amb les meues paraules però l'informació prové de l'atlas de vigo.

PARÉNQUIMA

El Parénquima és un teixit poc especialitzat implicat en una gran varietat de funcions com la fotosíntesi, el almacenament, la elaboració de substàncies orgàniques i la regeneració de teixits. És un teixit permanent i sencill, la qual cosa vol dir que sols té un tipus cel·lular, la cèl·lula parenquimàtica. Es troba en la escorça de la planta i en la mèdul·la de talls i arrels.

Segons la localització i les funcions que fan, classifiquem el parènquima en:

1. Parénquima clorofílic: També anomenat clorofil·la es troba davall de la epidermis, on la llum arriba més fàcilment. La seua localització en les plantes és a les fulles.
2. Parénquima de reserva: Sintetitza i almacena substàncies de reserva. La substància que més almacena és el Almidón
3. Parénquima acuífer: són cèl·lules especialitzades en almacenar aigua
4. Parénquima aerífer: Aquestes cèl·lules deixen espais intercelulars comunicats entre sí per on circulen els gasos que permeten la aireació de les plantes hidròfiles.

La sang

LA SANG

La sang és un teixit conectiu líquid, que circula per capilars, venes i artèries de tots els vertebrats. El seu color roig característic és degut a la presència del pigment hemoglobínic contingut en els globuls rojos. 

És un tipus de teixit conjuntiu especialitzat, com una matriu coloïdal líquida i una constitució complexa. Té una fase sòlida que inclou als eritrocitos (globus rojos), els leucocitos (globus blancs) i les plaquetes i una fase líquida, representada pel plasma sanguíni. Aquestes fases són també anomenades components sanguinis, els cuals es divideixen en component sèric (fase líquida) i component cel·lular (fase sòlida).

FUNCIÓ DE LA SANG

Com tots els teixits del organisme la sang compleix múltiples funcions necessàries per a la vida  com la defensa davant infeccions, els intercanvis gaseosos i la distribució de nutrients. Per a complir amb totes aquestes funcions conta amb diferents tipus de cèl·lules suspeses en el plasma. Totes les cèl·lules que componen la sang es fabriquen a la mèdul·la ósea.

 La sang és un teixit renovable del cos humà, això vol dir que és un teixit renovable del cos humà, açò vol dir que davant de determinades situacions de salud, pot augmentar la producció en funció de les necessitats. Per exemple, davant una hemorragia augmenta fins a set vegades la producció de globus rojos i davant una infecció augmenta la producció de globus blancs.

COMPOSICIÓ DE LA SANG:

1. Globus rojos: També anomenats eritrocitos constitueixen aproximadament el 96% dels elements figurats.
2. Hemoglobina: La hemoglobina (continguda exclusivament en els globus rojos) és un pigment, una proteïna conjugada que conté el grup ''hemo''. També transporta diòxid de carboni, la major part del qual es troba dissolt en el eritrocito i, en menor proporció, en el plasma.
3. Globus blancs: Els globus blancs o leucocitos formen part dels ''actors cel·lulars'' del sistema inmunitari i són cèl·lules amb capacitat migratòria que utilitzen la sang com a vehicle per a tindre accès a diferents parts del cos.

Fotosíntesi

FOTOSÍNTESTI:

La fotosíntesi consisteix en la conversió d'matèria inorgànica en orgànica gràcies a la llum solar. L'energia lumínica es transforma en energia química estable i l'ATP és la primera mol·lècula en enmagatzemar aquesta energia.

 La fotosíntesi es produeix als cloroplasts, òrgans exclusius dels vegetals. Els cloroplasts tenen dos membranes: una exterior permeable i una altra interior impermeable als ions. Aquesta membrana interior té una dissolució col·loïdal anomenada estroma que té la seua pròpia cadena de ADN i ribosomes. Els cloroplasts utilitzen l'energia solar per a potenciar la formació de ATP I de NADPH2. 

L'equació de la fotosíntesi és:

• 6CO2 + 12H2O + LLUM = C6H12O6 + 602 + 6H2O

ATP

ATP ( TRIFOSFAT D'ADENOSINA)

El trifosfat d'adenosina, àcid adenosinatrifosfòric, adenosinatrifosfat o adenosina-5'-trifosfat (ATP) és un nucleòtid multifuncional que té un paper important en la biologia cel·lular com a coenzim; ja que és considerat com “la moneda molecular” de transferència energètica intracel·lular. L'ATP transporta energia química a l'interior de les cèl·lules per al metabolisme. És una font d'energia produïda durant la fotosíntesi i la respiració cel·lular i és consumit per molts enzims en una multitud de processos cel·lulars, incloent-hi les reaccions de biosíntesi, motilitat i divisió cel·lular. L'ATP està fet d'adenosina difosfat (ADP) o adenosina monofosfat (AMP) i el seu ús en el metabolisme el converteix de nou en els seus precursors. L'ATP, de totes maneres, és reciclat a l'organisme.

L'ATP s'utilitza com a substrat en les rutes de transducció de senyals per cinases que fosforilen proteïnes i lípids, així com “adenilat ciclases”, que utilitzen ATP per produir la segona molècula d'AMP cíclic misatger.

La proporció entre ATP i AMP és utilitzada per la cèl·lula com una forma per saber la quantitat d'energia que li és accessible i per controlar les rutes metabòliques que produeixen i consumeixen ATP. A part del seu paper en el metabolisme energètic i en la senyalització, l'ATP també s'incorpora en els àcids nuclèics a través de polimerases en el procés de replicació de l'ADN i en la transcripció.

L'estructura d'aquesta molècula consisteix en una base de purina (l'adenina) que està unida al carboni 1 d'una pentosa (larinosa). Tres grups fosfats estan units al carboni 5' de la pentosa. És el fet d'afegir i treure aquests grups fosfats el que transforma l'ATP, l'ADP i l'AMP. Quan l'ATP s'utilitza en la síntesi d'ADN, la ribosa és el primer a convertir-se en desoxiribosa gràcies al ribonucleòtid reductasa

L'ATP va ser descobert el 1929 per karl Lohman però la seva vertadera estructura no va ser determinada fins uns anys més endavant. Es va proposar com la principal molècula de transferència energètica de la cèl·lula per Fritz Albert Lipmannel 1941. I es va sintetitzar artificialment per primera vegada per Alexander Todd el 1948.

La Miosina

LA MIOSINA

La miosina és una gran família de proteïnes motrius (de moviment) que es troben en els organismes eucariotes. Es tracta de proteïnes fibroses, els filaments de les quals tenen una longitud d'1,5 i un diàmetre de 15 nm. La miosina està implicada en la contracció muscular per interacció amb l'actina.

Estructura i funció:

La majoria de les miosines es componen de cap, coll i cua. La miosina és la proteïna més abundant del múscul esquelètic. Representa entre el 60% i el 70% de les proteïnes totals i és el constituent principal dels filaments gruixuts.

La miosina és una ATPasa, és a dir que, hidrolitza l'ATP per a formar ADP i Pi, reacció que proporciona l'energia per a la contracció muscular. La miosina està composta de dues cadenes pesades idèntiques, cadascuna de 230 kDA (quilodàltons), i 4 cadenes lleugeres de 20 kDa cadascuna. La molècula té una regió globular de doble cap unida a una llarga cadena en hèlix de doble cadena. Cada cap s'uneix a dues cadenes lleugeres diferents. Totes les miosines tenen la seqüència:

Gly - Glu - Ser - Ala - Gly - Lys - Thr

que és similar a la seqüència trobada en el lloc actiu d'altres ATPases. La Lisina s'uneix a l'alfa fosfat de l'ATP.

La vida de la Proteïna

LES PROTEÏNES AL NOSTRE ORGANISME

Les proteïnes són biomol·lècules formades per cadenes lineals de aminoàcids.

Per les seues propietats físico-químiquess, les proteïnes es poden classificar en proteïnes simples (holopropteïds), formats sols per aminoàcids o els seus derivats; proteïnes conjugades (heteropropterids), formats per aminoàcids acompanayats de substàncies diverses, i proteïnes derivades, substàncies formades per desnaturalització i desdoblament de les anteriors. Les proteïnes són necessàries per la vida, sobretot per la seua funció plàstica (constitueixen el 80 % del protoplasma deshidratat de tota la cèl·lula), però també per les seues  funcions bioreguladores (formen part de les enzimes) i de defensa (els anticossos són proteïnes).

Les proteïnes desempenyen un paper fonamental per a la vida i són les biomol·lècules més versàtils i diverses. Són imprescindibles per al creixement del organisme i realitzen una enorme cantitat de funcions diferents, entre les que destaquen:

• Contràctil (actina i miosina)
• Encimàtica (Ej: sacarsa i pepsina)
• Estructural. Esta és la funció més important de una proteïna (Ej: colàgen)
• Homeostàtica: colaboren en el manteniment del pH (Ja que actuen com un tampó químic)
• Inmunològica (anticossos)
• Producció de costres (ej:fibrina)
• Protectora o defensiva (Ej: trombina i brininògen)
• Transducció de senyals (Ej: rodopsina).

Les proteïnes estan formades per aminoàcids. Les proteïnes de tots els èssers vius estan determinades majoritàriament per la seua genètica (amb excepció de alguns pèptids antimicrobians de síntesi no ribosomal), és a dir, la informació genètica determina en gran mida que proteïnes te una cèl·lula, un teixit i un organisme.







                                                                                                                    Xicotet resum de la classe de avui.