ATP

ATP ( TRIFOSFAT D'ADENOSINA)

El trifosfat d'adenosina, àcid adenosinatrifosfòric, adenosinatrifosfat o adenosina-5'-trifosfat (ATP) és un nucleòtid multifuncional que té un paper important en la biologia cel·lular com a coenzim; ja que és considerat com “la moneda molecular” de transferència energètica intracel·lular. L'ATP transporta energia química a l'interior de les cèl·lules per al metabolisme. És una font d'energia produïda durant la fotosíntesi i la respiració cel·lular i és consumit per molts enzims en una multitud de processos cel·lulars, incloent-hi les reaccions de biosíntesi, motilitat i divisió cel·lular. L'ATP està fet d'adenosina difosfat (ADP) o adenosina monofosfat (AMP) i el seu ús en el metabolisme el converteix de nou en els seus precursors. L'ATP, de totes maneres, és reciclat a l'organisme.

L'ATP s'utilitza com a substrat en les rutes de transducció de senyals per cinases que fosforilen proteïnes i lípids, així com “adenilat ciclases”, que utilitzen ATP per produir la segona molècula d'AMP cíclic misatger.

La proporció entre ATP i AMP és utilitzada per la cèl·lula com una forma per saber la quantitat d'energia que li és accessible i per controlar les rutes metabòliques que produeixen i consumeixen ATP. A part del seu paper en el metabolisme energètic i en la senyalització, l'ATP també s'incorpora en els àcids nuclèics a través de polimerases en el procés de replicació de l'ADN i en la transcripció.

L'estructura d'aquesta molècula consisteix en una base de purina (l'adenina) que està unida al carboni 1 d'una pentosa (larinosa). Tres grups fosfats estan units al carboni 5' de la pentosa. És el fet d'afegir i treure aquests grups fosfats el que transforma l'ATP, l'ADP i l'AMP. Quan l'ATP s'utilitza en la síntesi d'ADN, la ribosa és el primer a convertir-se en desoxiribosa gràcies al ribonucleòtid reductasa

L'ATP va ser descobert el 1929 per karl Lohman però la seva vertadera estructura no va ser determinada fins uns anys més endavant. Es va proposar com la principal molècula de transferència energètica de la cèl·lula per Fritz Albert Lipmannel 1941. I es va sintetitzar artificialment per primera vegada per Alexander Todd el 1948.

La Miosina

LA MIOSINA

La miosina és una gran família de proteïnes motrius (de moviment) que es troben en els organismes eucariotes. Es tracta de proteïnes fibroses, els filaments de les quals tenen una longitud d'1,5 i un diàmetre de 15 nm. La miosina està implicada en la contracció muscular per interacció amb l'actina.

Estructura i funció:

La majoria de les miosines es componen de cap, coll i cua. La miosina és la proteïna més abundant del múscul esquelètic. Representa entre el 60% i el 70% de les proteïnes totals i és el constituent principal dels filaments gruixuts.

La miosina és una ATPasa, és a dir que, hidrolitza l'ATP per a formar ADP i Pi, reacció que proporciona l'energia per a la contracció muscular. La miosina està composta de dues cadenes pesades idèntiques, cadascuna de 230 kDA (quilodàltons), i 4 cadenes lleugeres de 20 kDa cadascuna. La molècula té una regió globular de doble cap unida a una llarga cadena en hèlix de doble cadena. Cada cap s'uneix a dues cadenes lleugeres diferents. Totes les miosines tenen la seqüència:

Gly - Glu - Ser - Ala - Gly - Lys - Thr

que és similar a la seqüència trobada en el lloc actiu d'altres ATPases. La Lisina s'uneix a l'alfa fosfat de l'ATP.

La vida de la Proteïna

LES PROTEÏNES AL NOSTRE ORGANISME

Les proteïnes són biomol·lècules formades per cadenes lineals de aminoàcids.

Per les seues propietats físico-químiquess, les proteïnes es poden classificar en proteïnes simples (holopropteïds), formats sols per aminoàcids o els seus derivats; proteïnes conjugades (heteropropterids), formats per aminoàcids acompanayats de substàncies diverses, i proteïnes derivades, substàncies formades per desnaturalització i desdoblament de les anteriors. Les proteïnes són necessàries per la vida, sobretot per la seua funció plàstica (constitueixen el 80 % del protoplasma deshidratat de tota la cèl·lula), però també per les seues  funcions bioreguladores (formen part de les enzimes) i de defensa (els anticossos són proteïnes).

Les proteïnes desempenyen un paper fonamental per a la vida i són les biomol·lècules més versàtils i diverses. Són imprescindibles per al creixement del organisme i realitzen una enorme cantitat de funcions diferents, entre les que destaquen:

• Contràctil (actina i miosina)
• Encimàtica (Ej: sacarsa i pepsina)
• Estructural. Esta és la funció més important de una proteïna (Ej: colàgen)
• Homeostàtica: colaboren en el manteniment del pH (Ja que actuen com un tampó químic)
• Inmunològica (anticossos)
• Producció de costres (ej:fibrina)
• Protectora o defensiva (Ej: trombina i brininògen)
• Transducció de senyals (Ej: rodopsina).

Les proteïnes estan formades per aminoàcids. Les proteïnes de tots els èssers vius estan determinades majoritàriament per la seua genètica (amb excepció de alguns pèptids antimicrobians de síntesi no ribosomal), és a dir, la informació genètica determina en gran mida que proteïnes te una cèl·lula, un teixit i un organisme.







                                                                                                                    Xicotet resum de la classe de avui.